Elisenda, Explica’ns una mica més de tu…
Pot semblar que pel fet d’haver escrit unes memòries soc una persona oberta i comunicativa, però això no ha estat sempre així. M’he dedicat molts anys a l’ensenyament secundari impartint llengua francesa, i els alumnes em deien que era molt reservada. No obstant això, teníem molt bona connexió perquè sempre m’ha agradat transmetre els meus coneixements amb la mateixa passió que he posat en aquestes memòries. He tingut una vida feliç, m’he casat, he tingut filles i nets, però no ha estat per res una vida convencional. Primer, la política en la clandestinitat; més tard, els plaers de la democràcia: lectures, cinema, viatges sense límits… I una segona pàtria, Menorca, on m’escapo cada vegada que puc a gaudir de la seva calma i de la seva bellesa. Em vaig jubilar a l’edat que em tocava, i des d’aleshores no he parat de fer tota mena d’activitats, bàsicament culturals, però també esportives, com el senderisme i l’esquí. Detesto les feines de la casa, no m’agrada cuinar i ho faig fatal. Per això agraeixo molt als amics que em convidin a dinar! Soc una jubilada activa, aquest no serà el meu darrer llibre.
Què trobaran els lectors en aquest llibre?
Tal com diu el subtítol, unes memòries en forma de retaule, com si fossin imatges separades que quan les mires totes juntes et donen una visió de conjunt, t’expliquen una història. Tot i que jo no soc famosa ni m’he destacat en res, crec que tinc moltes vivències curioses i originals, per res he tingut una vida anodina o convencional, en cap sentit. Més que narrar un seguit de fets que poden interessar més o menys, he intentat lligar-los tots a sentiments, uns sentiments que em guardava per a mi fins que vaig veure que els havia de compartir. Aquesta decisió és una mica la conclusió del llibre. Però també he volgut deixar testimoni d’una època que els meus nets no poden ni imaginar-se i que els meus coetanis reconeixeran fàcilment.
Com neix en tu la passió per escriure?
De molt jove m’hi volia dedicar, però la vida em va portar per altres camins. La pèrdua del meu marit em va trasbalsar de tal manera que em vaig començar a refugiar en l’escriptura, i la pandèmia em va donar l’ocasió de dedicar-m’hi a fons. Vaig crear un blog que encara continua actiu, i em vaig posar a escriure una sèrie de relats lligats a les meves vivències. Estava passant un mal moment, el confinament facilitava la feina de pensar i ho vaig aprofitar. Eren relats de ficció amb un rerefons de realitat, però escrits des de les emocions d’aquells dies tan insòlits. Després ho vaig convertir en un recull de narracions que vaig publicar el 2022. Es diu Calidoscopi. Com que li vaig agafar l’hàbit a l’escriptura, vaig escriure una novel·la ambientada a Barcelona, al barri del Raval. Una novel·la coral que tinc guardada al calaix perquè no sé què fer-ne, no n’estic del tot satisfeta. I després ja va venir el Zoòtrop.
Com sorgeix la idea de Zoòtrop?
Quan vaig llegir les memòries d’Esther Tusquets (Habíamos ganado la guerra) em vaig adonar que les nostres vides tenien molts punts de coincidència, tot i pertànyer a famílies tan diferents, i vaig trobar que seria divertit explicar la meva vida mencionant també aquells punts de coincidència. I així vaig començar. En una segona lectura del llibre d’Esther Tusquets em vaig fer una llista de tots els punts en comú que hi vaig trobar; tenia més de dues pàgines. Naturalment, no ho he anat precisant a cada moment, però si ara ella em pogués llegir, estic segura que els reconeixeria.
El títol de Zoòtrop quin significat té?
Un zoòtrop és un aparell precursor del cinematògraf, una mena de cilindre on es col·loquen unes tires amb diferents imatges fixes que, en girar ràpidament, donen la idea de moviment. Jo he organitzat els meus records com si fossin aquestes imatges. Crec que tenen moviment, de vegades potser massa ràpid i tot, i també tenen salts, no tenen una cronologia regular. Hi ha etapes de la meva vida que he liquidat en poques ratlles; en canvi, m’he estès en moments que m’han semblat importants, moments que he compartit amb persones que han esdevingut amics, moments que han quedat a la memòria, a primera fila.
Si vols comprar Zoótrop ho pots fer aquí i rebre´l còmodament a casa teva
Com et decantes per aquest títol per al teu llibre? Vas remenar més opcions a més de Zoòtrop?
Al començament el títol era “Del bressol a la tomba”. Una mica sinistre, vaig pensar. Després li vaig posar “Bastint els records”. M’agradava la idea de bastir, construir, aixecar a poc a poc… Però un professor a qui vaig fer llegir el llibre perquè em donés l’opinió em va dir que el títol era massa obvi, que en busqués un de més suggerent. Aleshores vaig començar a buscar-ne amb la idea/paraula “retrovisor”, és a dir, condueixo endavant però la meva vida la tinc darrere i la veig pel retrovisor, i així l’explico. Però aquesta paraula és horrorosa. Al final se’m va acudir la idea del zoòtrop, perquè les imatges van passant davant la vista del lector. Li vaig consultar a la meva germana, que hi entén, i em va dir que era molt original, que li agradava. I així s’ha quedat. Com que a la portada hi ha un zoòtrop reproduït, ningú no podrà objectar que no sap què vol dir.
Explica’ns què hi ha de personal en aquest llibre?
Tot el llibre és personal, des del començament fins al final. No hi ha ficció ni vivències alienes. Tot i les referències que faig a Annie Ernaux en diferents llocs, no ficciono, relato tal com ho vaig viure. Si bé és cert que la primera idea era la d’emular el llibre d’Esther Tusquets, a mesura que escrivia em semblava que em venia més de gust explicar els sentiments que els fets, o, almenys, els sentiments que aquells fets em despertaven. He passat la major part de la meva vida reservant-me els sentiments per a mi, com una mena de defensa, perquè a la persona amb qui convivia ja li anava bé així. Però quan ell va faltar em vaig adonar que em quedava òrfena d’interlocutor, i vaig començar a buscar la manera de treure fora aquelles emocions, aquells sentiments que no volia guardar més només per a mi. I aquí ho teniu.
Què t’agrada llegir?
Soc una gran lectora, almenys des de l’adolescència, però reconec que soc una mica eclèctica pel que fa als autors. M’agrada la ficció, la novel·la. Crec que tinc un bon coneixement de la novel·la policíaca, des de les primeres que vaig llegir de Carter Dickson o Agatha Christie fins a les actuals dels nòrdics, els francesos, Camilleri, Márkaris, De Giovanni, espanyols, catalans… De tot he llegit. Durant una època vaig anar a fons amb la literatura llatinoamericana, Vargas Llosa, García Márquez, Cortázar… Com que soc de formació afrancesada, no puc oblidar Flaubert o Zola, però tampoc Proust, Duras o Lemaître. Procuro llegir els premis Goncourt. Ho he llegit pràcticament tot de Juan Marsé i molt de Muñoz Molina, d’Almudena Grandes… Soc gran devota d’Ian McEwan, de Paul Auster, de John Irving. I, naturalment, procuro estar al dia de la literatura catalana, amb una devoció especial per la Rodoreda, que ja no em podrà oferir novetats, però sempre em quedarà la relectura de les seves obres. No acostumo a llegir assaig, només en comptades ocasions i he de reconèixer que la major part de les vegades ho faig empesa per l’actualitat dels seus autors (Yuval Harari, Slavoj Zizek…).
Qui són els teus autors de referència?
En novel·la policíaca, els clàssics com Hammett o Chandler; els més recents, com Mankell, Camilleri o Higsmith; i entre els vius, Jo Nesbo, Pierre Lemaître, Leonardo Padura, Maurizio de Giovanni. Pel que fa a la novel·la convencional, ara mateix m’interessa Maggie O’Farrell, David Foenkinos, Annie Ernaux, Emmanuel Carrère, Muñoz Molina… i una llarga llista que no s’acabaria mai.
Què és el que t’agrada llegir a les teves estones lliures?
La major part del temps el dedico a la novel·la, però la premsa ocupa un espai considerable, diàriament. Procuro llegir tres diaris de diferent orientació, un en paper, dos, en versió PDF. De vegades algun assaig, però poc sovint. M’agrada la fantasia!
Què els diries als lectors perquè s’emportin a casa el teu llibre?
Crec que hi trobaran la trajectòria poc convencional d’una dona que ha viscut una vida lliure, narrada amb la intenció de fer passar una bona estona al lector, amb anècdotes curioses i al mateix temps amb reflexions sobre els sentiments, la pèrdua i la supervivència. Són tres quarts de segle d’experiències emocionants, però també nou anys de dol i superació.
En tot el procés d’escriptura, què ha estat el més fàcil i el més complicat a l’hora de donar forma a Zoòtrop?
El més fàcil ha estat seleccionar els fets de la meva vida que he decidit explicar perquè em venien a la memòria de forma fluida. El més difícil ha estat convertir-los en narracions amenes i interessants, que cada anècdota tingui una ànima viva, que sigui motiu per continuar llegint.
Tens alguna mania a l’hora d’escriure?
No, crec que tinc facilitat per trobar les paraules si sé què vull dir. No solc corregir ni esmenar gaire el que escric, tot i que en segones lectures intento millorar alguns aspectes que potser no queden prou clars. El fet d’escriure un article al blog cada setmana em dona molta pràctica. Si tinc clar què vull dir, sé com dir-ho.
Què té en comú Zoòtrop amb els teus llibres anteriors?
Amb la novel·la que tinc guardada al calaix, res. Amb el llibre Calidoscopi podríem dir que són complementaris. Un des de la ficció i l’altre des de la no-ficció, tots dos presenten moments de la vida en què els sentiments han jugat un paper fonamental. Però així com al primer totes les històries tenien un desenvolupament trist, si no tràgic, a Zoòtrop he intentat donar una versió més optimista de la meva realitat.
