Entrevista a Xavier Andreu i Amat autor del libro «Terra de pioners»

Xavier, Explica’ns una mica més de tu…

Vaig néixer a la Vila de Gràcia l’any 1960 i sempre hi he viscut. Soc el petit de quatre en una família amb un nivell econòmic mitjà. A casa, tot i que només entrava el sou del pare, mai vam arribar justos a final de mes; això sí, d’excessos i luxes, cap ni un; els pares i amb nosaltres eren molt austers.

De petit vaig ser poc més que una prolongació del clan familiar, res a comentar. D’adolescent i jove ja vaig agafar més protagonisme en la vida associativa i cultural de Gràcia, principalment als Lluïsos de Gràcia, en el món de l’esplai i del cant coral. Declarat objector de consciència al servei militar l’any 1981, vaig viure el cop d’estat de Tejero amb més que por.

Si quieres comprar Terra de pioners lo puedes hacer aquí y recibirlo cómodamente en tu casa

Escola primària als Jesuïtes de Gràcia, secundària a l’escola Pública. Soc llicenciat en Biologia, especialitat en zoologia, per la Universitat de Barcelona. Màster en educació, i màster en aqüicultura marina.

Estic casat des de 1986 amb una dona, metgessa; treballa a la sanitat pública. Tenim tres fills, ja grans, dels que em sento més que orgullós: metgessa, psicòloga i fisioterapeuta; cap d’ells viu ja a casa.  Encara no soc avi, tot i que m’hi esforço molt.

La major part de la meva vida laboral l’he dedicat a l’ensenyament, primer al BUP, després a l’ESO, on vaig fer classes de Matemàtiques i de Ciències Naturals. Els darrers deu anys m’he centrat exclusivament en el batxillerat on només faig classes de Biologia. Porto trenta anys en el mateix col·legi concertat de la dreta de l’Eixample barceloní, Sagrat Cor Diputació. També vaig estar tres anys, de 1989 a 1992, treballant en una empresa d’assegurances com a programador informàtic. De molt jove havia fet de tot: treballar en un super, portant la compra -sovint a pes- a les cases dels clients i guanyant poc més que les propines que em donaven, havia fet de porter substitut en una casa de l’upper Diagonal, també havia fet de vigilant de menjador en una escola amb nens de primària… Tota feina era bona per portar alguna pesseta a la butxaca i ser, relativament, independent.

D’aficions, el que en diuen hobbies, principalment en tinc tres: passejar per boscos i muntanyes, cantar i escriure. M’encanta caminar en qualsevol paratge natural, especialment a l’alta muntanya, i entretenir-me a admirar el color d’una flor, la textura d’un tronc, la filigrana d’una teranyina d’aranya, el refilar del cant d’un ocell, descobrir quin animal ha deixat una empremta o de quin altre és un cau a terra… i quan puc robar-los una fotografia i, si el desconec, descobrir en una guia el seu nom. D’ença que tinc memòria sempre he cantat, de petit ho feien molt (i bé) a casa del pare. Vaig entrar en el món coral amb divuit anys i des d’aleshores no ho he deixat, fora d’un reduït interval de temps quan els fills eren molt petits. De fet, amb la meva parella ens vam conèixer i intimar cantant; actualment cantem tots dos a la Coral Cantiga dels Lluïsos de Gràcia.

I escriure, també tinc la sensació que ho he fet sempre. Vaig començar a escriure al principi de l’adolescència, cartes a amics, companys de les vacances d’estiu amb qui, per la llunyania, era impossible veure’s, i en aquell temps era força impensable trucar-se per telèfon, pel preu del que anomenàvem “conferència”. Amb els primers enamoraments, amb els primers desenganys, vaig descobrir que amb unes maldestres poesies, totes per cremar, endreçava els meus sentiments a la vegada que era capaç d’expressar-los. I a partir d’això vaig continuar escrivint, èpoques de manera molt intensa, altres res de res. De la poesia vaig passar als contes, quan els meus fills eren petits, i dels contes a la novel·la, quan, sobretot als estius, vaig recuperar el meu temps. Soc de dormir poc, i quan a casa tothom encara dorm, és el meu temps personal, per escriure allò que em trasbalsa.  Sempre he escrit per la mateixa raó: per digerir allò que em passa a la vida i se’m fa indigest.

Què trobaran els lectors en aquest llibre?

Terra de pioners és una novel·la històrica. Segle XI, la creació del que actualment anomenem Catalunya Nova. Com una terra deshabitada, de ningú, frontera entre al-Àndalus i els comptats carolingis, és colonitzada, primer pels pagesos sense terra provinents dels Pirineus, i posteriorment pels senyors feudals que imposen per la força la seva preeminència. Òbviament, tot amanit amb la salsa de la vida: enveja, enamorament, violència, gelosia, mort, infidelitat, malaltia, passió… Salvant totes les distàncies, infinites, que no vull pecar de presumptuós, si al lector potencial li agrada llegir Ken Follett, gaudirà de la meva novel·la.

Si quieres comprar Terra de pioners lo puedes hacer aquí y recibirlo cómodamente en tu casa

Com neix en tu la passió per escriure?

Ja ho he dit abans, escriure és per a mi una teràpia, una forma de digerir allò que a la vida se’m fa indigest. M’ajuda a endreçar, relativitzar, entendre, valorar, matisar, digerir, descobrir alternatives… d’allò que em passa a la vida, en primera persona o en tercera. Escriure és una manera d’expressar la vida, les seves emocions; hi ha qui ho fa plorant, cantant, dibuixant, restaurant mobles, cuidant plantes, llegint o pintant… jo ho faig escrivint.

Com sorgeix la idea de Terra de Pioners?

En el tombar del mil·lenni amb la meva parella ens vam construir una casa en un llogaret de l’Alta Segarra, la Guàrdia Pilosa. Com és força habitual, em vaig començar a interessar pel seu origen, la seva història, i remenant un munt de llibres en vaig aprendre força. Se’m va acudir la possibilitat d’unificar en una sola cosa el que aleshores eren les meves aficions: l’escriptura, la història i l’Alta Segarra.

El títol de Terra de Pioners quin significat té?

El títol no té cap altre significat més enllà de l’explícit, la novel·la és la narració de la conquesta d’una terra deshabitada per unes persones més que valentes. Terra de pioners és la lluita de l’home per trobar espais escadussers de llibertat i de benestar emocional, allò que pomposament en diem felicitat, en un moment en què la vida era, no només dura, sinó cruel i despietada. La lluita per fer-se l’home amo d’una terra que l’ha de permetre la supervivència, en un entorn indòmit, en un context històric despietat.

Com et decantes per aquest títol per al teu llibre? Vas remenar més opcions a més de Terra de Pioners?

Va sorgir espontàniament, com una possibilitat entre altres alternatives, i que de mica en mica va anar agafant pes fins que em vaig decidir, força al principi de l’escriptura.

Explica’ns què hi ha de personal en aquest llibre?

En el llibre, de personal, hi ha tot i res. Òbviament, si un aboca sentiments en allò que escriu; si, tal com he dit, escric per digerir la meva pròpia vida, per força ha d’haver-hi molt de personal en allò que novel·lo, però no és necessàriament en primera persona. A mi, m’emociona la vida dels meus amics, dels meus fills, dels meus germans, dels pares… i això és el que expresso en el que escric.

Què t’agrada llegir?

Novel·la, principalment històrica, però, de fet, qualsevol novel·la ben escrita. No hi ha un plaer més gran que un bon totxo de novel·la per als llargs estius dels professors. 

Si quieres comprar Terra de pioners lo puedes hacer aquí y recibirlo cómodamente en tu casa

Qui són els teus autors de referència?

Per damunt de tot el gran mestre de la novel·la històrica: Ken Follett. Com a autors estrangers m’agraden Douglas Kennedy, Dan Brown, Stieg Larsson, Jean M. Auel, i he gaudit molt competint amb els meus fills per veure qui avançava més en el darrer publicat de la saga de Harry Potter, de JK Rowling. Escriptors en castellà he llegit i gaudit amb Almudena Grandes, Julia Navarro, Eduardo Mendoza, Chufo Llorens, Isabel allende, Ildefonso Falcones, Dolores Redondo, Maria Dueñas… I en català Najat El Hachmi, Albert Sanchez Piñol, Lluís Llach, Blanca Busquets, Maria Carme Roca, Emili Teixidor…

Què és el que t’agrada llegir a les teves estones lliures?

Més enllà de novel·les, llegeixo premsa, principalment articles d’opinió, i escolto força ràdio. M’agrada estar ben informat!

Què els diries als lectors perquè s’emportin a casa el teu llibre?

Si Els pilars de la terra se’t va fer curt, si vas xalar amb El nom de la rosa, si vas gaudir amb Dime quien soy, si vas gaudir amb La catedral del mar, si llegir Victus va ser tot un plaer… Terra de pioners és avui la teva novel·la, n’estic segur i no et decebré.

En tot el procés d’escriptura, què ha estat el més fàcil i el més complicat a l’hora de donar forma a Terra de Pioners?

En el procés d’escriure un llibre, per a mi, el més complicat és la renúncia, deixar de banda fragments de la novel·la que m’han costat escriure, però que en la globalitat del text no m’acaben d’encaixar. Al principi els retoco i els torno a polir, per a després acabar-los deixant; però m’és molt difícil, fins i tot dolorós. I el més fàcil, paradoxalment al que alguns autors comentes, per a mi és escriure diàlegs. Em sorgeixen sols i d’una manera molt àgil; de fet, m’he de refrenar, perquè n’escriuria molts més i les novel·les encara serien més llargues.

Tens alguna mania a l’hora d’escriure?

El silenci, per poder-me submergir en la història fins a sentir el que el personatge està vivint, i deixar que els protagonistes condueixin la trama. És sorprenent adonar-se’n com el propi inconscient, mitjançant els personatges que he creat, em porten cap a llocs insospitats en la història que escric; per a mi això és el més fascinant en la creació d’una novel·la.

Què té en comú Terra de Pioners amb els teus llibres anteriors?

Res. Només he publicat un altre llibre abans d’aquest, Entre la vida i la tragèdia, Claret 2018. És una biografia en forma de memòries. És un petit tresor que una amiga va dipositar generosament en les meves mans, una mena de diari personal, que jo vaig haver de fer poc més que endreçar i explicar amb claredat, perquè la història té una potència i una força vital descomunal. Però a nivell d’escriptura i comparant amb Terra de pioners, no tenen res en comú.